seus

rosegues ossos d’estel caigut

seus sota l’arbre esquinçat pel llamp
i el deixes créixer dins teu

t’abeures d’imatges incertes
que s’aquieten
sobre el mirall negre de l’estany:

la lluna hi tremola groga

somni i poesia

són experiències normals
són imatges normals
per casualitat es vessen d’un somni
i es tornen un ram de coses singulars
són sentiments normals
són paraules normals
per casualitat ensopeguen amb un poeta
i es tornen versos nous i estranys
només si he begut sé el grau del licor
només enamorat sé el pes de l’amor
tu no pots escriure els meus versos
tampoc jo no puc tenir els teus somnis

Hu Shi 胡适 (10-10-1920)

梦与诗

都是平常经验，
都是平常影像，
偶然涌到梦中来，
变幻出多少新奇花样！
都是平常情感，
都是平常言语，
偶然碰着个诗人，
变幻出多少新奇诗句！
醉过才知酒浓，
爱过才知情重；
你不能做我的诗，
正如我不能做你的梦。´

1920年10月10日

dōu shì píngcháng jīngyàn ，
dōu shì píngcháng yǐngxiàng ，
ǒurán yǒng dào mèng zhōng lái ，
biànhuàn chū duōshǎo xīnqí huāyàng ！
dōu shì píngcháng qínggǎn ，
dōu shì píngcháng yányǔ ，
ǒurán pèng zháo gè shīrén ，
biànhuàn chū duōshǎo xīnqí shī jù ！
zuì guò cái zhī jiǔ nóng ，
ài guò cái zhī qíng zhòng ；
nǐ bùnéng zuò wǒde shī ，
zhèngrú wǒ bùnéng zuò nǐ de mèng.

un consell

no refusis
venerable amic
que et torni a omplir
de licor la copa

es baden les flors
hi ha pluja i vent pertot

no hi ha manera humana
de viure
sense comiats

Yu Wuling 于武陵 (Dinastia Tang)

《劝酒》

劝君金屈卮，
满酌不须辞。
花发多风雨，
人生足别离。

quàn jūn jīn qū zhī ，
mǎn zhuó bù xū cí 。
huā fā duō fēng yǔ ，
rénshēng zú biélí

el combat

l’espasa fendeix l’aire
i escapes amb tombarella inversa
caus just davant de l’ordinador:
tens un missatge

el quart home

Els tres guàrdies d’assalt del carrer Diputació, xamfrà Llúria, s’hi han posat tan bé, tan drets, de perfil i ben situats en l’angle que els demana la càmera, que no costa pas gaire adonar-se que la veracitat d’aquest instant no ve de la coreografia sinó de l’embalum masegat de carn de cavall mort que ens converteix en parapet. I de la sang seca que hi ha davant del meu cap desencaixat. Sembla talment que ens acabin de tombar d’un tret, que els nostres dos cossos hagin rodolat entremesclats, per acabar convertits en improvisada i efímera trinxera: ben aviat les nostres vísceres començaran a podrir-se i ja ni per això servirem a la República. A les poques hores del Glorioso Alzamiento Nacional ens comptem ja entre les primeres víctimes a Barcelona, jo i el meu company de destí, herois anònims equins, carn de canó per als serveis de propaganda. No tenim records ni tampoc qui ens recordi. Si som a la foto és tot just per fer de cadàver, carn morta i fibrosa que absorbeix el foc enemic, com un auguri sinistre just enregistrat el primer dia del que vindrà: de la guerra de braus i cavalls a Guernica.

Malgrat les aparences, però, l’autèntic protagonista d’aquesta imatge, és tot un altre. No hi és present, però alhora hi és: fantasmal, només absència: és un quart home, dempeus amb una pistola a la mà, que ha quedat atrapat per sempre més en el negatiu –com els nostres cadàvers descavalcats, desnucats i freds-, mentre que en el revelat que es va difonfre a la premsa i es difon habitualment, no hi és: ha quedat eliminat, per cedir-nos a nosaltres i la nostra carn devastada i tumefacta tot el protagonisme.

Isis

Feia estona que buscava una estàtua pel parc, un dibuix més per desar dins del meu cartipàs. Però ella va baixar del pedestal, va riure un instant i em va demanar com em deia: vaig amagar el llapis i la vaig convidar a sopar.

Es va fer de nit, vam tornar plegats al seu pedestal de marbre; just quan saltava la tanca, va arribar el vigilant del parc. Es va posar les ulleres i em va demanar els papers: li vaig ensenyar els dibuixos que aquell dia havia fet.

Vaig passar quatre setmanes dins d'un calabós molt fred, quan vaig sortir ella no hi era, i el pedestal l'havien tret. Amb guix sobre un banc de pedra, encara es podia llegir: m'he cansat d'aquesta feina, busca'm on no busquis res.

Vaig buscar-la als seus cabells, hi vaig trobar fulles seques. I full a full a tots els llibres que la pols cobria de temps; fins que un dia sonà el timbre, era ella que em digué: ja fa mesos que no em pagues el rebut del teu lloguer.

Em vaig quedar sense casa, sense estàtua i sense re. Em vaig posar a fer retrats a trenta euros, al carrer. Feia segles que no ens vèiem, quan algú em va dir: ¿et conec? Em vaig tombar i era ella: volia que la dibuixés.

il miglior fabro a Pisa

Tancat dins d’una gàbia, el poeta que escup
al cel versos i ràbia entre jeeps militars
s’encega amb la cremor del temps dels assassins,
destil·la entre verins cants pisans de bellesa ignota.

¿com llegir un vers amb flaire de dents ensangonades
de puntades de bota de soldat il·lustrat,
filòsof d’amagat amb creu gammada i tota
la cultura d’Europa a les venes: Furtwangler,
Jünger i els aristòcrates de l’esperit malalt,
l’idealisme alemany, i Leni Riefensthal,
Benn, Celine, Ezra Pound, i la tropa selecta
de deixebles de Heidegger, Ezra Pound a la gàbia
reinventant Cavalcanti i el gest greu de Confuci,
l’ebrietat de Li Bai i el càncer de la usura?

I encara..
¿com llegir el vers que put a dents ensangonades
a puntades de bota de soldat il·lustrat,
filòsof d’amagat, estalinista còmplice
de purgues caïnites i camps de treball forçat?

I encara...
¿Com llegir el vers que put a dents ensangonades
per botes enllustrades que mai donen puntades
directament, solcant núvols d’alta cultura,
enllà del bé i del mal, mentre altres fan la feina
bruta a terres llunyanes: Vietnam, Cambodja, Congo,
i El Salvador i Xile, Palestina o Irak...?

Potser ha estat sempre així i tenia raó
l’àngel nou de Paul Klee, l’àngel de Walter Benjamin,
l’angel de la història que mira estupefacte
les ruïnes d’un passat masegat, tumefacte,
revelant la barbàrie en els vells i honorables
monuments de cultura, llampecs de l’esperit
d’aspecte fulgurant i revers putrefacte.

Escabellada imatge del poeta alquimista
destil·lant veus i fórmules secretes
amb el seu jou de versos antics en metre nou,
perdent el món de vista; escabellada imatge
del poeta que encarna un segle que el devora:
un segle on la bellesa mossega la ferida
s’abeura de follia i de sang i carn fresca
un segle on la bellesa gairebé mai no atia
ni un bri de calma sense culpa, ni saviesa:
impura sang que ens corre a les venes a tots
un segle de poetes que deliren i canten
encegats per la llum refulgent dels seus versos,
tancats dins d’una gàbia entre jeeps militars.

anorèxia

has llegit tots els llibres
fins que has pogut ingressar
a la secta secreta
la vida llisca entre els dits
mentre fas altres coses
diuen que ho deia Lennon
la carn és trista
diuen que ho deia Mallarmé
deixem-ho córrer

llences per terra la revista
som idiotes i és un miracle
que encara sapiguem respirar
mentre defensem amb insistència la imatge
que ens han imprès a la coberta pensant que el perfil
és just l’original
quan és diguem-ne el segle
i l’infern que són els altres
en un mirall invers
qui ens dibuixa sobre paper setinat

Anna ¿recordes? llavors
tenies tot just quatre o cinc anys i vivies
sense sentir-te part separada del món
respiraves el mateix aire que els arbres de Sicília
i l’herba de la Ciutadella
ballaves al rebedor del pis de l’Eixample
amb un plastidecor a la mà
pintaves enigmes a les parets
i travessaves l’univers de matinada
muntada en el teu tricicle vermell
amunt i avall pel passadís
mentre els pares dormien

però al final tots acabem
tots: tu jo i aquest que ens llegeix
trossejats i perduts en un laberint
i a penes ja units al batec dels oceans de sorra fosca
que ens xifren l’ossada i el gest
diguem que el segle
o si vols l’infern que són els altres al mirall invers
segrega tota mena d’imatges i sons purs
paper brillant i carn de miratge
que desmenteix la llavor de terra negra
que ens fa a nosaltres
com els perfums els fan d’aromes fètids
d’excrements d’insecte i de mesc
ingredients només suportables en dosis
homeopàtiques

sempre amb la llavor tèrbola i felina
com un foc de brasa enmig de la nit
i amb el sac de por
de pedres de rancor amagat i odi secret
i tots alhora dempeus
irreals com un planeta glaçat i callat
ens oferim de forma gratuïta
com a víctimes propiciatòries en el ritus que oficia
el bruixot amb gomina i guants de làtex
que seu a les oficines centrals

si ara caus en la foscor paorosa
que tot ho amara veuràs la veu dels arbres en el vent
al principi udolant com la bèstia el teu nom:
Anna. Anna, Anna
xuclant-te ossos i pell
mastegant-te la memòria
deixa que cridi i mira amb detall
mira fulles espines tija
la rosa de pedra tosca
que s’encasta enmig del pit
com una brasa de carbó roent
encara tancada dins teu
ningú l’ha vista ni tan sols tu sabies
que ja hi era des de sempre
¿què hi pots fer?
deixa que cremi deixa
i que es desclogui amb ràbia a poc a poc i
es torni diamantina i dolorosa
follia d’matges incontrolades
el sol blau la neu nua els anells del vent al cim
trossos de vidre trencat la pell arrencada els ulls callats

els ulls del pare mirant l’horitzo del mar
abans de tancar-se per sempre a la platja de Sa fosca
feble i fràgil de cop com un ocell caigut ai

deixa que la rosa de pedra cremi i escalfi
per un instant el cos tremolós d’aquella nena remota
desconeguda però que hi és
a casa i alhora a Mogadiscio
aquí aquí aquí dins teu
perduda encapsulada dins de la rosa
abandonada despullada bruta
dins d’una casa en runes que acaba d’esclatar
fosca en un racó allunyat del món
entre la melsa i el plexe solar del teu cos devastat
la teva rosa de foc i de diamant que es desclou lenta i furiosa
i respira amb ella que dansa amb ella amb un llapis a la mà
i travessa amb un tricicle vermell l’univers de cap a cap

trossos

trossos esparsos
esqueixats o translúcids
grops d'avui o de memòria
circulant d'una banda a l'altra de mi
i de mi a tu
d'un port a un altre
entre bucs rovellats i taques d'oli
fustes enquitranades algues
i condoms usats

indicis taques i traces
al mirall negre
de les aigües residuals

del dia a dia