16 de maig 2008

el quart home


Els tres guàrdies d’assalt del carrer Diputació, xamfrà Llúria, s’hi han posat tan bé, tan drets, de perfil i ben situats en l’angle que els demana la càmera, que no costa pas gaire adonar-se que la veracitat d’aquest instant no ve de la coreografia sinó de l’embalum masegat de carn de cavall mort que ens converteix en parapet. I de la sang seca que hi ha davant del meu cap desencaixat. Sembla talment que ens acabin de tombar d’un tret, que els nostres dos cossos hagin rodolat entremesclats, per acabar convertits en improvisada i efímera trinxera: ben aviat les nostres vísceres començaran a podrir-se i ja ni per això servirem a la República. A les poques hores del Glorioso Alzamiento Nacional ens comptem ja entre les primeres víctimes a Barcelona, jo i el meu company de destí, herois anònims equins, carn de canó per als serveis de propaganda. No tenim records ni tampoc qui ens recordi. Si som a la foto és tot just per fer de cadàver, carn morta i fibrosa que absorbeix el foc enemic, com un auguri sinistre just enregistrat el primer dia del que vindrà: de la guerra de braus i cavalls a Guernica.

Malgrat les aparences, però, l’autèntic protagonista d’aquesta imatge, és tot un altre. No hi és present, però alhora hi és: fantasmal, només absència: és un quart home, dempeus amb una pistola a la mà, que ha quedat atrapat per sempre més en el negatiu –com els nostres cadàvers descavalcats, desnucats i freds-, mentre que en el revelat que es va difonfre a la premsa i es difon habitualment, no hi és: ha quedat eliminat, per cedir-nos a nosaltres i la nostra carn devastada i tumefacta tot el protagonisme.