has llegit tots els llibres
fins que has pogut ingressar
a la secta secreta
la vida llisca entre els dits
mentre fas altres coses
diuen que ho deia Lennon
la carn és trista
diuen que ho deia Mallarmé
deixem-ho córrer
llences per terra la revista
som idiotes i és un miracle
que encara sapiguem respirar
mentre defensem amb insistència la imatge
que ens han imprès a la coberta pensant que el perfil
és just l’original
quan és diguem-ne el segle
i l’infern que són els altres
en un mirall invers
qui ens dibuixa sobre paper setinat
Anna ¿recordes? llavors
tenies tot just quatre o cinc anys i vivies
sense sentir-te part separada del món
respiraves el mateix aire que els arbres de Sicília
i l’herba de la Ciutadella
ballaves al rebedor del pis de l’Eixample
amb un plastidecor a la mà
pintaves enigmes a les parets
i travessaves l’univers de matinada
muntada en el teu tricicle vermell
amunt i avall pel passadís
mentre els pares dormien
però al final tots acabem
tots: tu jo i aquest que ens llegeix
trossejats i perduts en un laberint
i a penes ja units al batec dels oceans de sorra fosca
que ens xifren l’ossada i el gest
diguem que el segle
o si vols l’infern que són els altres al mirall invers
segrega tota mena d’imatges i sons purs
paper brillant i carn de miratge
que desmenteix la llavor de terra negra
que ens fa a nosaltres
com els perfums els fan d’aromes fètids
d’excrements d’insecte i de mesc
ingredients només suportables en dosis
homeopàtiques
sempre amb la llavor tèrbola i felina
com un foc de brasa enmig de la nit
i amb el sac de por
de pedres de rancor amagat i odi secret
i tots alhora dempeus
irreals com un planeta glaçat i callat
ens oferim de forma gratuïta
com a víctimes propiciatòries en el ritus que oficia
el bruixot amb gomina i guants de làtex
que seu a les oficines centrals
si ara caus en la foscor paorosa
que tot ho amara veuràs la veu dels arbres en el vent
al principi udolant com la bèstia el teu nom:
Anna. Anna, Anna
xuclant-te ossos i pell
mastegant-te la memòria
deixa que cridi i mira amb detall
mira fulles espines tija
la rosa de pedra tosca
que s’encasta enmig del pit
com una brasa de carbó roent
encara tancada dins teu
ningú l’ha vista ni tan sols tu sabies
que ja hi era des de sempre
¿què hi pots fer?
deixa que cremi deixa
i que es desclogui amb ràbia a poc a poc i
es torni diamantina i dolorosa
follia d’matges incontrolades
el sol blau la neu nua els anells del vent al cim
trossos de vidre trencat la pell arrencada els ulls callats
els ulls del pare mirant l’horitzo del mar
abans de tancar-se per sempre a la platja de Sa fosca
feble i fràgil de cop com un ocell caigut ai
deixa que la rosa de pedra cremi i escalfi
per un instant el cos tremolós d’aquella nena remota
desconeguda però que hi és
a casa i alhora a Mogadiscio
aquí aquí aquí dins teu
perduda encapsulada dins de la rosa
abandonada despullada bruta
dins d’una casa en runes que acaba d’esclatar
fosca en un racó allunyat del món
entre la melsa i el plexe solar del teu cos devastat
la teva rosa de foc i de diamant que es desclou lenta i furiosa
i respira amb ella que dansa amb ella amb un llapis a la mà
i travessa amb un tricicle vermell l’univers de cap a cap
