La música

No cal saber el nom d’una flor per preuar-ne l’olor
però així que dius clavell o gessamí

tot d’una l’aroma es fa present ara i aquí.

Al mar no li cal signar les onades

i sobren les paraules davant la música que fa

quan s’hi amaga el sol a Sa Dragonera.

I si l’arbre de l’amor ja fa temps que fa ombra

i té arrels i fa uns fruits tan dolços, em diràs,

¿a què treu cap subratllar-ho i posar lletra a una música

que sona ja des de fa tants anys?

Però el cas és que al marge d’atavismes engavanyats

és cosa sàvia i molt humana

donar noms a les coses i

xifrar en símbols de forma perfecta

com ara ho són els cercles o els anells

l’aigua que cristal·litza enmig dels dies incerts

i de llum canviant.

Un gest és només un gest i un anell només un anell

però hi ha gestos i formes poderoses com ara els cercles

que giren i es projecten enllà, fins a l’infinit,

sense ni tan sols haver de moure’s:

investits amb el poder de símbols

que tenen i els donem

fan ressonar l’olor dels clavells i dels gessamins:

fan per sempre present el que de fet ja sabem:

que la música ja hi era, i que hi és i que hi serà.

"Comme se sont piqués tes vieux os de papillon!"
(René Char)


fuig entre els dits
l’arlequí s’enlaira
i plou tèbia als ulls
pólvora blava
d'ales

per a Daniel Monràs Ho

Li Qingzhao (1084-1151)

Vent quiet, olor de pols
quan les flors ja no hi són.
És tard i no tinc forces
ni per raspallar-me els cabells.
Hi ha aquí les seves coses, però ell no hi és;
tot troba el seu final.
Vénen les llàgrimes
abans que les paraules.

Diuen que en el riu Shuangxi
encara s’hi atarda la primavera.
Podria arribar-m’hi amb la barca,
però potser és massa fràgil
per suportar el pes de tanta tristesa.


武陵春

李清照 (1084-1151)

風住塵香花已盡
日晚倦梳頭
物是人非事事休
欲語淚先流
聞說雙溪春尚好
也擬泛輕舟
只恐雙溪舴艋舟
載不動許多愁

stratus

Entre aquell que fa quaranta anys mirava dempeus al mig d'un prat el pas dels núvols i sentia per primer cop rodolar la terra, i aquell que fa vint anys mirava el pas d'uns altres núvols assegut en la mateixa pedra on seies i tornaves a mirar-los ara fa deu anys, i aquest que ara no mira núvols sinó que rellegeix com els miraven tots tres, no hi ha només temps: us ha treballat el vent. Pots reconèixer-te en la contorsió flexible de l'olivera. També en el cruixit de la branca rígida que es resisteix i es trenca.

Brisa encalmada
que vesses absència de vent
com aigua plàcida de blaus
dins la vall on neden les veus
del riu i els cotxes llunyans,
brisa encalmada
que menes el lentíssim,
inversemblant ramat
de núvols vall enllà
quan els irisa un sol colgat,
¿és cert que peixos i castells,
serps i velers es planyen
quan el teu batec els transforma,
esfilagarsa i estrafà?

Lament de cambra

Mai cap preocupació ha torbat
la jove esposa a la cambra,
però avui amb l'esclat de la primavera
es concentra a maquillar-se,
puja al pavelló de jade
i veu tot d’una en la llunyania
la llum dels salzes i els àlbers
llavors lamenta haver empès l’espòs
a percaçar títols i honors.

Wang Changling 王昌龄

闺怨

闺中少妇不知愁，
春日凝妆上翠楼。
忽见陌头杨柳色，
悔教夫婿觅封侯。

Trencat, buits i no encaixen

No pots abastar-lo amb la mirada i te'l fas a mida. Penjat al rebedor, el defenses si algú te'l contradiu. Quan s'escrostona i cau a miques sobre les rajoles, en culls els milers de peces: és llavors quan comença el joc.

Trencat, buits i no encaixen.
¿on és la peça que em falta?
Mai tot sencer, buits i no encaixen.
¿Mai? Per què jugar si totes
són al seu lloc exacte:
tindries llavors l'avorrida
eternitat del retrat.

Formentera 1991

L'illa al mes de gener gairebé deserta. La majoria dels bars i els hotels tancats. Al vespre, s'alça el vent i tornes a poc a poc a la fonda.

Ulls que han begut el mar
i el pas tan lent dels núvols.

Pell que ha tastat la sorra,
l'aigua, la sal.

Ulls que han seguit
ocells esquinçant gasa humida
fins arribar als llaguts.

Cos que has desat
dins d'un cargol de mar,
llum de sol fosc.

¿A qui duràs el perfil?
¿Cap on l'acord del vent
i els vermells tatuats en el cel?
¿O potser és temps robat, aquest,
i el ressò que se'n va per les platges
ni tan sols tu no el sentiràs?

míssils i poesia

Abans de sortir de casa
he dit al meu fill:
aquest vespre
el pare se’n va
a la Segona Secció d’Artilleria
de l’Escola d’Enginyers
a parlar de poesia amb un grup d’estudiants
que aprenen a fer míssils.
Has de ser bon nen
i quedar-te a casa
esperant que torni la mare.

Aquest vespre,
així que he marxat,
els pensaments del meu fill
estaven confosos.
No podia entendre
com podia ser
que al seu pare
que només sap que parlar de poesia
se li permeti fer classe a gent que dissenya míssils.
Els míssils són una cosa bestial
I la poesia és allò de
“davant del llit hi brilla la lluna”

Tres hores més tard,
quan he tornat a casa,
la dona ja hi era
i el meu fill encara no dormia.
M’ha preguntat si havia vist míssils.
Li he dit que no,
que he vist els diners i punt.
Li he allargat el sobre
que m’havia donat el coronel.
Ell ha comptat els diners que hi havia
i llavors m’ha dit:
Pare, la pròxima vegada
has d’anar a parlar als que fan míssils nuclears
que segur que et pagaran més.

Yi Sha 伊沙 (1962, Chengdu)

导弹与诗

我离家之前
对儿子说
今天晚上
爸爸要去
二炮工程学院
给一帮学造导弹的
学生讲诗
你需要做的
就是老老实实
呆在家里
等着你妈回来

这个晚上
我离家之后
儿子的思想
不免有些困惑
他想不明白
他的只会讲诗的爸爸
怎么配给
将来要造导弹的人
上课
导弹是多牛的东西呀
诗不就是床前明月光嘛

三小时后
我回到了家
妻子已回来
儿子还没睡
他问我
见着导弹没有
我说没有
见着钱
就可以了
我将一名大校
给我的信封
交给了儿子
他数了数里面的钞票
然后对我说
爸爸，下回你去给
造原子弹的人讲
给的肯定更多