2 d’ag. 2008

stratus



Entre aquell que fa quaranta anys mirava dempeus al mig d'un prat el pas dels núvols i sentia per primer cop rodolar la terra, i aquell que fa vint anys mirava el pas d'uns altres núvols assegut en la mateixa pedra on seies i tornaves a mirar-los ara fa deu anys, i aquest que ara no mira núvols sinó que rellegeix com els miraven tots tres, no hi ha només temps: us ha treballat el vent. Pots reconèixer-te en la contorsió flexible de l'olivera. També en el cruixit de la branca rígida que es resisteix i es trenca.


Brisa encalmada
que vesses absència de vent
com aigua plàcida de blaus
dins la vall on neden les veus
del riu i els cotxes llunyans,
brisa encalmada
que menes el lentíssim,
inversemblant ramat
de núvols vall enllà
quan els irisa un sol colgat,
¿és cert que peixos i castells,
serps i velers es planyen
quan el teu batec els transforma,
esfilagarsa i estrafà?