13 de juny 2008

Cadires assegudes en l’hivern



Cadires assegudes en l’hivern, en total
n’hi ha tres, el fred és múscul,
arrenglerades
els fa por la lògica. Entre els àngels,
ni tan sols n’hi ha tres que vulguin
seure-hi, esperant
el barber que travessa lliscant el riu glaçat, malgrat que
davant encara hi ha un mirall gran
i la garsa cull xavalla.

El teler dels vents teixeix tot l’entorn.
L’amo és buidor, lluny, molt lluny,
s’està dempeus al suburbi, exhalant alè càlid,
cellajunt, els ulls badats, comptant les cadires:
no li cal tocar la cadira del mig
per eliminar-la
i si posa la cadira de l’esquerra
a la banda dreta, no acaba mai...

com un assassí en el cor
de l’univers. De sobte
enmig d’aquelles tres cadires, una quarta cadira
impostora, l’única,
també s’asseu en l’hivern.
Com si fos l’hivern d’aquell any...
T’estimo

Zhang Zhao 张枣 (1962)

椅子坐进冬天……

椅子坐进冬天,一共
有三张,寒冷是肌肉,
它们一字儿排开,
害怕逻辑。天使中,
没有三个谁会
坐在它们身上,等着
滑过冰河的理发师,虽然
前方仍是一个大镜子,
喜鹊收拾着小分币。

风的织布机,织着四周。
主人,是一个虚无,远远
站在郊外,呵着热气,
浓眉大眼地数着椅子:
不用碰它即可拿掉
那个中间,
如果把左边的那张
移植到最右边,不停地---

如此刺客,在宇宙的
心间。突然,
三张椅子中那莫须有的
第四张,那唯一的,
也坐进了冬天。像那年冬天…
…我爱你。