al cel versos i ràbia entre jeeps militars
s’encega amb la cremor del temps dels assassins,
destil·la entre verins cants pisans de bellesa ignota.
¿com llegir un vers amb flaire de dents ensangonades
de puntades de bota de soldat il·lustrat,
filòsof d’amagat amb creu gammada i tota
la cultura d’Europa a les venes: Furtwangler,
Jünger i els aristòcrates de l’esperit malalt,
l’idealisme alemany, i Leni Riefensthal,
Benn, Celine, Ezra Pound, i la tropa selecta
de deixebles de Heidegger, Ezra Pound a la gàbia
reinventant Cavalcanti i el gest greu de Confuci,
l’ebrietat de Li Bai i el càncer de la usura?
I encara..
¿com llegir el vers que put a dents ensangonades
a puntades de bota de soldat il·lustrat,
filòsof d’amagat, estalinista còmplice
de purgues caïnites i camps de treball forçat?
I encara...
¿Com llegir el vers que put a dents ensangonades
per botes enllustrades que mai donen puntades
directament, solcant núvols d’alta cultura,
enllà del bé i del mal, mentre altres fan la feina
bruta a terres llunyanes: Vietnam, Cambodja, Congo,
i El Salvador i Xile, Palestina o Irak...?
Potser ha estat sempre així i tenia raó
l’àngel nou de Paul Klee, l’àngel de Walter Benjamin,
l’angel de la història que mira estupefacte
les ruïnes d’un passat masegat, tumefacte,
revelant la barbàrie en els vells i honorables
monuments de cultura, llampecs de l’esperit
d’aspecte fulgurant i revers putrefacte.
Escabellada imatge del poeta alquimista
destil·lant veus i fórmules secretes
amb el seu jou de versos antics en metre nou,
perdent el món de vista; escabellada imatge
del poeta que encarna un segle que el devora:
un segle on la bellesa mossega la ferida
s’abeura de follia i de sang i carn fresca
un segle on la bellesa gairebé mai no atia
ni un bri de calma sense culpa, ni saviesa:
impura sang que ens corre a les venes a tots
un segle de poetes que deliren i canten
encegats per la llum refulgent dels seus versos,
tancats dins d’una gàbia entre jeeps militars.
